Ministry of Silly Walks

Joves viscuts (ja poden morir, no?)

2012-02-03T23:55:00.000+01:00

Aquest és un missatge per a tota aquella jovenalla que assegura que ha tingut una vida plena i que ja ho han viscut tot:

M'esteu dient que, als vostres, com a molt, vint-i-pocs anys, ja heu tingut un fill? Ja us heu arribat a conèixer a vosaltres mateixos? Heu fet examen de consciència? Heu donat dues voltes completes al món? Heu mantingut contacte i heu conviscut amb una tribu que fins a dia d'avui s'hagi mantingut aïllada de la resta de la humanitat? Heu passat una temporada a l'espai? Heu hagut de matar per sobreviure? Li heu fotut un mastegot a Chuck Norris? Heu forjat una katana? Heu enterrat viu a un bon amic? Heu hagut de tornar al futur per a recuperar un almanac esportiu? Heu assistit al part d'un pingüí emperador? Heu pujat a l'escenari amb Iggy Pop i li heu entregat un currículum en ple concert? Us heu enamorat d'un mort vivent? Heu organitzat una multitud enfurismada? Heu decapitat a tots els immortals que us heu trobat pel camí ja que tant sols en pot quedar un de viu? Heu imitat a Darth Vader mentre us ho fèieu amb un wookie? Heu escrit el missatge de Nadal que ha hagut de pronunciar un dictador? Li heu donat la mà a Goebbels? Heu preparat escudella amb els ossos d'un cadàver? Heu saltat de l'Empire State Building a lloms d'una cabra salvatge? Heu intentat escriure un llibre aïllats en un hotel de muntanya i heu acabat esquarterant a tota la vostra família? Heu rigut un acudit de Billy Crystal? Heu cuinat per a John Cleese? Heu posat a punt les calderes d'un camp de concentració? Heu llegit el manual d'instruccions d'una rentadora? Heu discutit amb un ornitorinc? Li heu hagut de pagar el lloguer a un leprechaun? Heu recuperat la mà que havíeu donat a Goebbels? Ferran Adrià us ha escopit a la cara?.. OI QUE NO?

I no em fugiu d'estudi responent amb un absurd "ja, però tu tampoc has fet les coses que dius aquí" o un "tot això és pura demagògia". Demagògia ELS MEUS COLLONS! En serio, els he batejat i es diuen així. Potser jo tampoc hauré fet alguna d'aquestes coses. Ho sé i en sóc plenament conscient. Precisament per això no vaig predicant a través del petit aquari urbanita en el que pugui estar reclòs que ja ho he fet tot en aquesta vida. Això últim no caldria ni especificar-ho. Preneu-vos aquest darrer paràgraf com l'emoticona que conclou un tuït tant sols per a fer explícita la sàtira; per a evitar que aquella gent tant übertolerant però, al mateix moment, amb la pell tant fina comencin a treure espuma i a deixar-se en evidència.

Inframón laboral

2012-01-13T17:10:00.001+01:00

Trobar feina. Sí amics. A la falta d'idees d'aquest bloc i al bucle de merda en el que es trobava atrapat fa temps s'hi ha sumat el tractament de temes típics i tòpics.

Però és que, deixant a banda el cinema barat, els directes de Siniestro Total, les dones, destruir Facebook, els pits, la ginebra casolana, el sexe, les desamortitzacions del nou govern, les dones, Twitter, Cicciolina entrevistada per l'Àngel Casas, el beisbol amb eriçons, la gastronomia de León i les dones; tornar a entrar al món laboral és, ara per ara, la meva principal preocupació.

D'aquesta odissea personal emmarcada a la Ciutat Comtal, n'he pogut extreure unes quantes coses. La primera: existeix una productora per a cada 10 habitants de Barcelona, però totes estan saturades de gent i, ara per ara, no tenen gaire feina. La segona: el fet de no ser dona i no tenir un currículum chachi-piruli amb park assist i ziritione em resta una barbaritat de punts però, màgicament, pel sol fet de ser de Figueres els recupero. I la tercera: a les desenes de centenars de milers de terabytes de litres de desenes d'edificis, naus megalítiques, antics gimnasos, quarters generals, fabriques abandonades, hospitals del tòrax i cases de protecció oficial a les que estan ubicades totes les empreses a les que he anat no hi ha un puto ascensor que es repeteixi.

Efectivament. Tots i cadascun dels ascensors amb els quals m'he traslladat des de les múltiples recepcions i plantes baixes a les meques del bon gust audiovisual eren diferents. No n'hi havia dos d'iguals. Quadrats, allargats, estrets, amples i encoixinats, amb seient, amb panys en comptes de botons, metàl·lics, de fusta, transparents, amb miralls a totes les cares internes, muntacàrregues, amb reixes, a vapor, amnèsics, de darrera generació, amb portes a cada banda, de fa 3 segles, arrodonits... I això m'ha fet pensar.
Bé, no. En realitat no m'ha fet pensar gens. He estat a punt d'obrir un bloc temàtic o de fer un especial per a la tele de l'estil "Catalunya des dels ascensors" però automàticament me n'he desdit. Què? Quina merda això d'animar-se a llegir per arribar al no-res, eh?

Traient teranyines

2011-01-10T19:06:00.005+01:00

Tal vegada farà prop d'un any que... que no passava per aquí no; i ara. El blog em serveix com a porta d'accés a d'altres espais que segueixo periòdicament. Així que passar, si que passava i, de fet, passo bastant per aquí. El que fa prop d'un any que no faig és escriure aquí i penjar-ho.

El més senzill seria culpar a la resta de xarxes socials. Aquesta merda d'entorns 2.0 que no deixen dormir ni viure i que... OH, WAIT. Sí, seria el més senzill; però en part seria fals. Us heu fixat en el fet que sempre acostumo a escriure aquí de la mateixa manera? Sí, home. Escric fent servir violència verbal, mirant sempre d'anar a contra-corrent i emparant-me en l'esperança de que pugui despertar en els meus lectors ("que d'haver-lus, hai-lus") certa empatia, cert jiji-jajà. I, darrerament, queixant-me per queixar-me; metaqueixant-me. Per què? Serà que no tinc veritables motius per queixar-me? Serà que si que els tinc, però fracasso estrepitosament en l'intent de voler esdevenir original? Serà que estic incubant certa malaltia degenerativa coneguda com el "Síndrome del Monologuista incipient amb un superego que riu-te'n tu dels argentins i més dolent que picar a un pare amb un mitjó llardós"? No ho se. Però el que sí que és cert és la patologia mental que he escrit en la darrera formulació retòrica.

És un fet constatat. Existeix gent. Així, en particular. Tot i això, molta més de la que ens agradaria a uns quants... que un bon dia s'aixeca de la ressaca de la nit anterior i, ajuntant els fragments que creu recordar per a intentar desxifrar què cony va fer per acabar amb regust de femta d'ovella i cireres d'arboç, obté un instant de lucidesa i recupera un parell o tres de moments en els quals, durant la fatídica nit i en desinhibida companyia, després de recitar uns quants acudits suats estratègicament encadenats, algú li va respondre: "Tiu, ets un crack! T'hi hauries de dedicar!". Aturats en aquest punt, farem un breu incís. Aquesta és la classe de persona que hauria de ser esquarterada in medieval style. A la plaça del poble i a cavall per extremitat. M'explicaré. És el tipus d'element que anima per animar. Que no té criteri i es dedica a inflar i desinflar egos at random. I quan porta un Ray Charles a sobre, l'eufòria el perd i encara actua amb més fervor. Incís acabat, continuem. Doncs bé, hi ha gent (innocent o mancada d'amor.. del propi també) que es creu aquesta classe de persones. I el que comença amb un simple comentari creix en una progressió geomètrica alarmant. Quatre xists es converteixen en cinquanta, després venen els intents d'imitació que recorden a Elvis Presley en ple xoc anafilàctic, els gags "inspirats" en programes d'èxit televisiu que provoquen vergonya aliena (que no hi hagi malentesos, és l'imitador d'imitadors és el que provoca que els soferts espectadors entrem en arcade mode)... fins que s'arriba al punt crític. L'elaboració d'un monòleg.

Amics, és així. Tot aquell que creu que fa gràcia però que, per bé o per mal, està escollint el camí equivocat; tard o d'hora elaborarà un monòleg. I no content amb això, es presentarà a un concurs. I si en surt pel seu propi peu, es presentarà a un altre concurs. I així.. ad infinitum? No; tant de bo fos el cas, però no. Sense saber com ni per què, pujarà un esglaó que farà que, de cop i volta, el cridin a fer el seu número i, automàticament, es consolidarà com a monologuista de professió (va, reconegueu que heu llegit mongolista). I llavors... ah, sí. Llavors no hi cabrà en sí mateix. D'alegria? No..! Del carcinoma metastàtic de proporcions dantesques que supurarà per tots els forats del seu cos i que, anteriorment, era conegut com el seu ego. Anirà pel carrer amb ínfules de divinitat moderna. Es creurà persona del poble. I arrogant com pocs, gosarà comparar-se amb els autèntics mestres. I tot per què? Doncs perquè, a l'hora de la veritat, tant sols foten gràcia quatre putos acudits (que ni tant sols són seus) repartits en hora i mitja de tediós parlament ininterromput amanit amb silencis incòmodes, postures artificioses, canvis de tema amb la mateixa brusquedat que un avortament a cops de martell i cares d'animal de laboratori... però el cas és que ja ha posat un peu en el món de l'espectacle. I com alguns desaprensius acostumen a dir "en el fons, tan dolent no deu ser". Els meus collons (amb perdó... i amb una mica de pèl).

Post-it #005

2010-03-12T02:05:00.005+01:00

Sexe, sexe, sexe, sexe. Ara que ja he captat la vostra atenció, em disposaré a dissertar sobre animals marsupials. Mentida. No seré tan cruel. A més a més, no sabria ni per on començar. Tret del fet de que aquesta particular infraclasse de mamífers abunda de manera gairebé exclusiva a tota la regió d'Australàsia, i que ho són tant el wombat, com el koala i el cangur.

Prou. No vaig bé si continuo així. Acumulo tot d'incoherències i vaig massa ràpid. I... amb les presses, em deixo d'escriure les majúscules dels inicis de frase i perdo el temps reculant per a rectificar-ho. Conseqüentment, les poques idees que em ronden pel cap desapareixen i no em queda més remei que seguir escrivint tot allò que estic fent ara mateix. Cosa que no recomano fer a ningú, perquè d'un moment a l'altre arribo al present immediat que resideix a l'altra banda del teclat i; llavors, com que ja se m'ha acabat tot el que podria escriure perquè m'he dedicat a seguir el fil que us he descrit unes quantes línies més amunt, m'he d'aturar en sec.

Merda... i bona nit.

Mentir

2010-03-10T12:56:00.007+01:00

Tothom menteix, és un fet. Tots mentim. Tots hem mentit al llarg de la nostra vida; i de ben segur que encara ens queden moltes mentides per a escampar abans d'expirar. I la pregunta que em ve al cap (dec tenir el dia tonto, no em feu cas) és la següent: Per què mentir?

Perquè està de moda (ein?), perquè tothom ho fa, perquè és més senzill, perquè les veritats ofenen, per condició humana... Prou. Tot plegat sembla la lletania d'excuses que t'ofereixen yonkis i fumadors. No obstant i per desgràcia, bona part de tot això és cert. En aquest món que ens envolta, mentir acaba sortint a compte. Amb mentides cuidadosament escollides i ben estructurades pots fer meravelles. Que et contractin, trobar parella (i dues, i tres.. i mantenir-les simultàniament), aprovar, fer suspendre, eliminar competència, rebre favors, tenir "amics", utilitzar-los, ascendir a l'empresa, treure's un sobresou a nivell immobiliari, esquivar a hisenda... i un llarg etcètera. Fantàstic! Anem tots pel costat fosc de la Força! Vinga va, què pot passar? No aconseguirem tot el que ens proposem? No arribarem al capdamunt de tot? No acabarem... què? Feliços? De ple al nirvana?... No ho crec. Abans les nostres pròpies mentides ens consumiran per dins (i es notarà per fora, com passa amb els bífidus aquells, que em recorden a un creuament entre serps i cries d'alien).

"A mi que em registrin."

Potser anirem tan amples pel món i ens resultarà indiferent tot plegat. A mentir, com passa amb assassinar, un s'hi acostuma ràpidament, ja se sap. Però hi ha coses que, per més que la psique enganyosa faci veure que pot suportar, el cos humà no tolera. I llavors és quan sorgeixen úlceres variades i diverses, caiguda capil·lar sobtada, cara de restrenyiment permanent (cap de vell en cos de jove, que dirien els de Muchachada Nui), atacs de pedra, de pànic, epilèptics, d'ansietat i cardíacs així, de cop i volta i sense antecedents... i podríem seguir així, anomenant simptomatologia i malalties a l'atzar ad infinitum. Tot plegat no és cosa de l'estrès, com podria semblar inicialment. És més, l'estrès és resultat de mentir indiscriminadament. Pense'm-hi. O.. seguim observant a través de la finestra a l'espera d'una nova nevada si us sembla millor.

Per cert, tardava tant a actualitzar això perquè em feia molta gràcia trobar-me a primera línia de foc a en Jordi Hurtado.

(Post d'aquells que portava massa temps a mitges... Totalment oblidable i que segurament no té més transcendència que refrescar el blog i emplenar. És un no parar.)

Odi-taxonomia urbana. Capítol II

2010-01-27T02:55:00.006+01:00

Començarem l'any allunyant-nos dels clàssics modismes i invertint-ne la limitada energia a oferir-li una continuació a cert apartat d'aquest blog que havia quedat obsolet (com la majoria de racons d'aquest antre, per a ser francs).

Voldria parlar dels todòlegs. Oh, sorpresa! No me n'he anat per les branques, no hi ha hagut una fluctuació filosòfica que desviés per un moment el tema i l'atenció, no he... bé, ara ho estava començant a fer, però ho aturaré aquí. Sí. Aquesta vegada l'objecte de la meva crítica no és altre que els todòlegs.

Segur que no sabeu quants anys té Jordi Hurtado, a que no, malparits saberuts?

Per a introduir-los ras i curt, els todòlegs són aquella gent que diuen, presumeixen i/o es vanaglorien de saber-ho tot de tot. El que està clar és que, a diferència de certs veritables "erudits", els todòlegs realment no saben res de res, tan sols es dediquen a escampar la seva bona nova, rebatre-ho tot i vendre fum. Esteu comentant alguna cosa referent al cinema? Tranquil, ell segur que ha vist la pel·lícula, a més a més, en versió original subtitulada, molt probablement serà alguna cosa altament despreciable i n'anomenarà unes quantes increiblement superiors (que, de ben segur, assegurarà tenir). Futbol, bàsquet, tennis... en definitiva, l'esport o el partit d'ahir és el tema del dia? Ell hauria jugat molt millor, fins i tot és capaç de millorar el plantejament del míster (perquè, entre altres coses, va practicar en un passat l'esport que sigui que protagonitzés la conversa). Música, quins grups/estils t'agraden més? Comercials, segur. Ell escolta bona música, la millor, però ei; que és un paio molt tolerant que ja ho ha escoltat tot (ha passat per les sutsoditxes èpoques que diuen passar la majoria d'adolescents, i les ha passades totes; des de "la de la música màquina amb pantalons adidas" fins a la gòtica, heavy, rockabilly i country). Ah, que a més a més toques, posem pel cas, la guitarra? Que sàpigues que ell n'és un mestre virtuós, a més a més de saber tocar el baix, la mandolina, la viola, el clavicèmbal, el piano, l'oboè, la flauta travessera, el saxòfon, l'ocarina i el didjeridú.

En sap tant de tot, perquè clar "jo és que he viscut molt"; que et faria una operació a cor obert amb una mà i amb l'altra aniria resolvent cubs de Rubik i tirant-los als botons corresponents del màstil de la guitarra del Guitar Hero per a completar Through Fire and Flames de Dragonforce en Expert mentre, simultàniament, compondria una rapsòdia que escriuria amb la boca i improvisaria una mescla de foxtrot i claqué només amb el peu dret, ja que es marcaria una sèrie de tocs futbolístics amb l'esquerre. Tot plegat sense mirar i fent el pi.

Però, ai l'às... Quan es descobreix que el que tenim al davant és un farsant del 15, ergo, un todòleg? Doncs quan aprofundim en el seu historial i veiem que, per exemple; coneix a fons veterinària avançada perquè ha trepitjat dues vegades una botiga d'animals, és doctorat en psicologia i psiquiatria per la universitat de "Joséescoltar", l'enginyeria genètica i la microcirurgia són per a ell un joc de nens des de que llegeix els prospectes dels medicaments de casa, va saber que era llicenciat en filosofia i filologia alemanya el dia que es va mirar la contraportada de Also sprach Zarathustra, és un prestigiós enòleg des del dia que va descobrir que el kalimotxo duia vi... i podríem seguir així, desmuntant castells de cartes ad infinitum.

Trens i pluja. Caos

2010-01-25T02:58:00.005+01:00

Per què sempre que plou van amb retard la immensa majoria de trens de la RENFE?

Atenció. No són retards. Si més no, no són retards com els entendríem normalment. Realment es tracta de fluctuacions dels trens a través del continu espai-temps. Se que costa de creure, per això anirem per parts. La gent acostuma a creure's certes llegendes urbanes relacionades amb l'entorn ferroviari en dies tempestuosos. La més estesa ens explica que els maquinistes, per por i/o precaució, redueixen la velocitat quan plou per a evitar que el tren derrapi a través de les vies i, conseqüentment, descarrili. Mentida.

El que passa realment és el següent: en dies plujosos, els maquinistes de la RENFE acostumen a circular a les mateixes velocitats que amb condicions climatològiques més favorables. Si ja normalment costa maniobrar i dominar una estructura el sistema de tracció de la qual és del mateix material (acer) que el dels rails per sobre dels quals es desplaça, imagineu quan el tema està moll. Doncs bé, en comptes de reduir o de circular a la velocitat de sempre, el tren va incrementant la seva acceleració gradualment. A això hi sumem que tot el vehicle (metàl·lic) es troba sota la pluja i en contacte constant amb electricitat (efectivament, aquells "cables flotants" que es troben paral·lels al sostre del tren). Aquesta situació fa que el corrent elèctric emboliqui tot el tren i generi un poderós curtcircuit. Si heu vist Regreso al Futuro ja sabeu a què em refereixo. Llamps al voltant del vehicle, efectes de so de sintetitzador, una característica banda sonora, desaparició del tren i culminació del salt espai-temps exitós amb mig quilòmetre de vies en flames.

I ja la tens muntada... Trens que arriben a deshora a totes les estacions (sigui quina sigui l'hora d'arribada, sempre serà tard), trens que paren a estacions que no toca, trens que s'han saltat parades... Fins i tot hi ha casos extrems de trens que arriben 3 dies abans o 7 setmanes després, però com que a la demonitzada empresa en qüestió hi impera el caos i la desorganització, poques vegades es nota la diferència.

Identificació

2009-12-20T23:26:00.003+01:00

Quina parauleta, eh? "Identificació". El que es resumeix en una targeta plastificada amb horrorosa fotografia inclosa, allò que t'acostumen a demanar les forces de l'ordre quan no tenen res més a fer, el que et permet o et nega l'accés a certs entorns reservats...

"Identificació". El que ens passa quan ens emmirallen en la ficció. Un llibre, una cançó, una pel·lícula... una representació teatral o un simple producte de la cultura pop. Només ha de brillar una mica per a què els nostres ulls de garsa en quedin totalment fascinats. L'atractiu que pugui generar cert personatge, certa història o certa acció; destil·la un poderós efecte hipnòtic. Irresistible. Instantani. Volem ser i viure com aquell ésser, volem pensar i actuar com ell, que ens hi identifiquin. Que la nostra vida passi a ser la seva, que la seva hagi estat sempre la nostra. S'entremescla l'essència, es camufla i s'emmascara fins a arribar a un estat confusament tèrbol a on queda diluït l'ent original. Genial. Sense identitat. Protegits per la nostra cuirassa preferida, la que, al capdavall, és part de la identitat d'algú altre. Actuant amb la més falsa de les seguretats, i fent-ho en nom d'algú altre. Hi hagin o no conviccions, assemblant-se o no a les pròpies. Realment omple al cap del dia? Esdevé productiu a llarg termini? Compensa autoenganyar-se?

No seria millor fer de nosaltres mateixos la persona que volguéssim esdevenir en un futur? Hi ha una dificultat afegida, però de ben segur que serà mil vegades més emocionant.

Es deixa de tenir un model a seguir quan un s'hi posa a dins. Els models a seguir no es superen posant-s'hi a dins, sinó saltant-los per damunt.

Coses que es pensen i no es diuen

2009-12-15T13:47:00.005+01:00

Ho sabia i no ho volia veure. Ho sabia i, de fet, ho se. És una cosa que ja m'imaginava. Feia temps que ho tenia voltant pel cap... i molts cops ho havia mig insinuat de paraula o per escrit.

Aquesta vegada però ho faré constar: hi ha la mateixa merda tant a dretes com a esquerres.

I... per què ho faig manifest tot just ara, així i sense embuts? Res, simplement, cert... com dir-ho, "camarada"? Sí, es veu que els agrada que els diguin així, els posa calents o algo per l'estil. Doncs això, que un integrant; o millor encara, una anècdota que involucra a un integrant del segon bàndol (no se de quina ramificació en concret perquè va fent tastets i canvis d'un dia per l'altre), m'ha "inspirat" molt. Ha fet que la presa de contenció d'imaginació que tinc en algun racó de l'encèfal es desbordés i s'ha produït l'efecte contrari: he quedat completament ofuscat. Per tant, només m'ha permès recórrer a simples associacions d'idees.

Resumint: saber l'anècdota que va protagonitzar, la manera en com va quedar en evidència per partida doble i el tracte denigrant que va oferir a tota una senyoreta em va fer pensar automàticament en certa cançó de Rammstein.

Clar que sí! Sobretot coherència amb els ideals que es prediquen, eh? (La igualtat esquerrana deu quedar tan sols en l'àmbit polític... el tema de la dona-objecte encara no l'han discutit) You have a pussy, I have a dick, so what's the problem, let's do it quick!

Si ja pugen així de "petits"... amb poca cosa més que demagògia i valors de postal... ja podem plegar. Jo, tant per tant, em quedo amb els vells, que ja els conec.

Temps (mal)sonat

2009-12-01T00:30:00.008+01:00

Fa fred.

Sí, no és cap novetat... ni tant transcendental com el partit d'ahir, les editorials de les darreres publicacions dels diaris catalans o els merders relacionats amb el Tribunal Constitucional.

No obstant, fa fred. Ha vingut així, de cop i volta. Tard i malament, vaja. Que des de mitjans de setembre que estem a l'espera. Aquella angoixa que persegueix a la gent que no vol que l'enxampin amb els pixats al ventre. "Sembla que s'aixeca una mica d'aire... vinga, treu tota la roba d'hivern de l'altell de l'armari!" I res, falsa alarma. Passat mig dia, la calor rondant-nos a tots guan mor taim. I fas com que et relaxes... però realment no és així. Vas amb la processó per dins... però segueixes mig desabrigat. Jo, fins fa dos dies encara anava amb màniga curta... i un toc d'efecte per la humida Girona va ser suficient com per a que em mirés els jerseis d'una altra manera. La sort és que l'he encertada i ja estava preparat avui al matí aquí a Barcelona. Un fred de collons. Pensava que no fos el típic efecte rebost dels pisos antics que no coneixen la calefacció... però a fora hi imperava l'efecte tundra.

No pot ser bo això. La tardor ni es nota i saltem d'un eco estival a un embrió hivernal. Molt malament. Llavors la gent moqueja. I amb la merda de la grip A aquesta... tots infectats. L'avantatge de tot això és que el Balagueró podrà avançar el rodatge de la tercera part de REC sense rascar gaire per a trobar figurants creïbles.

Edit: Això correspon al 30/11/09... però per mitja horeta no ha pogut ser.

Post-it #004

2009-11-25T23:47:00.007+01:00

Entrant de nou en un món que ja feia llunyà. El món al qual pertanyia Rubianes, si més no el dels escenaris. El de l'irregular desenvolupament de les mans, el que provoca mirades i dits acusadors anant pel carrer... aquella suposada alenada nova d'aire, de frescor rejovenidora i aparent llibertat.

Això d'aquí dalt és només un incís, una referència anecdotària amb la única finalitat de facilitar-me les coses el dia de demà, si és que aquest blog ha donat de si, i em dediqués a fer un cop d'ull cap enrere.

"Aquí és on Samsó va perdre la cabellera, però va recuperar les habilitats."

Ara és quan haurien de tornar els posts. N'hi hauria d'haver una allau, un desbordament. Tots plens d'odi, enginy i gràcia en proporcions assequibles. Confiem que sigui així.

Brot d'odi

2009-10-09T22:07:00.009+02:00

No és bo acumular mala llet. Però encara és pitjor no descarregar-la a temps. En aquest cas en concret, porto fent-ne una bola des del dimarts a la nit... més o menys. Siguem sincers; de coses que emprenyen sempre n'hi ha, però el de dimarts a la nit va ser un d'aquells fenòmens que, amb la seva aparició, actuen com a detonant. Agafes la cabrejada de torn però no tens l'ordinador a mà i penses "Ja ho escriuré més tard" (no ens enganyem, la majoria de vegades, la mala hòstia se'n va de cap als blogs o similars). Però esperar-se a més tard equival a dues coses: que se't refredi el tema o que s'encadeni amb altres situacions igualment potenciadores d'odi.

Efectivament, el meu cas correspon a la segona opció. La ràbia ha proliferat i s'ha diversificat, resultat d'haver viscut petits moments indignants just després del moment indignant clau. Aquest darrer, que tingué lloc el passat dimarts a la nit, es pot resumir en unes poques línies. Sabeu aquella gent que no entén un NO? Sabeu aquella escòria que no sap ésser ignorada? Sabeu aquell tipus de bestiar que té com a màxima el clàssic "jo no sóc gelós" (ja, però si emprenyessin a la teva parella de la mateixa manera, segur que saltaries, oi petit bastard)? Doncs això. Trucades i més trucades, des de fa més d'un any. De manera més o menys irregular, i a mida que el temps havia anat passant, més semblava que ho havia deixat estar. Missatges al contestador evidenciant retràs mental agut, exigències, i fins i tot intents d'amenaça (i és que ell no és del tot normal; la bipolaritat i l'esquizofrènia tenen aquestes cosetes). I l'única resposta que rebia era el silenci i la indiferència, ja que no tenia gaire sentit alimentar una conducta tan irracional com aquella. Hi ha gent amb tacte i amb educació, i la meva xicota n'és una d'elles. El problema és el descobriment del dimarts a la nit. 5 trucades perdudes i un missatge al contestador. Fins aquí, desgraciadament normal (tot i que feia força que no se'n sabia res). Ara bé, el missatge en qüestió consistia en una mescla de coit videopornogràfic en un moment força àlgid, orgasme fingit d'amigueta anestesiada preparada per a ser violada i plaer homosexual com a resultat d'introduir-se per l'anus una ampolla de cava començant per la base. Crec que hauríem de trucar a l'Íker Jiménez... o potser directament als Caçafantasmes. No ens podia tocar el premi telefònic de la cinta de vídeo de The Ring, no.

Arribats en aquest punt, van despertar el Josep Cuní i el Clint Eastwood que viuen dins meu. Aquella era la gota que feia vessar el vas. No es pot estar tant malalt i seguir viu. Suposo que Ghandi fa temps que li hauria arrencat els ous a pessigades i els ulls a cops de martell. I després m'hauria agafat a mi per banda i m'hauria dit: "Entre la paciència i l'estupidesa hi ha una línia gairebé imperceptible... O el mates tu en pro d'un món millor i més just o jo li arranco les amígdales començant pels intestins a veure si aquest any em donen el Nobel de la Pau per haver dut a terme una important tasca humanitària. Vinga fill, no siguis estúpid; acaba amb la seva agònica i llastimosa vida." Però, no puc rebaixar-me al nivell del nan de circ que està protagonitzant aquest menyspreable post. Hi ha moltes maneres d'ensinistrar a un petit coprofílic com ell. Amb un tret al genoll, per exemple. Tot i que tindria greus problemes degut a la seva limitada estatura i potser li rebentaria el cap per error.

Així doncs, ja em tens carregant mala hòstia. Clar, com que no el tenia al davant. És gratuït i a vegades divertit i gratificant imaginar estratègies per a oferir la més lenta i dolorosa mort a un garrí de tal (menut) calibre. El cas és que, si no ho pots dur a terme, tot acaba en un amarg i continuat coitus interruptus. A vegades sents compassió per a desgraciats i fills de puta que proven sort amb la teva paciència. En un cas així, no hi pot haver pietat. Ho veus! Sort que he dit que ho resumiria en quatre línies. Liliputiense reprimit dels collons, et trobaré. Per molt diminut que siguis, t'enxamparé. I no t'agradarà el que veuràs. Et superarà, i ho saps.

Comparat amb això, el que ve és insignificant (tot i que ell ho és molt) i trivial, però igualment va ser una tocada de collons. L'endemà dimecres havíem de perdre bona part del dia rodant a Sitges reproduccions parcials d'escenes que en el seu moment foren rodades allà mateix. Pot sonar divertit; però quan et toca un professor que viu en una improvització contínua i que, degut als seus propis malentesos, permet que comencis a rodar a quarts de 6 de la tarda... ja no fa tanta gràcia. Tot per a tornar a les 10 de la nit, havent aguantat tots els seus canvis d'humor, d'opinió, i les seves paranoies i mentides constants. Ara afegeix a això que tornes a classe el dia següent i que els companys d'equip que hi havien anat més aviat per a enllestir el muntatge et diguin que no hi ha res gravat a les cintes. I no només a la del propi grup. Cap de les cintes dels 3 grups en qüestió oferien res més enllà dels negres i el TC. De puta mare. És un d'aquells moments en que hom entén a Michael Douglas a Un día de furia a la perfecció. I avui divendres.. avui... bé, avui m'ha entristit força no trobar a l'FNAC el "Jesucrist era marica... i altres contes" d'en Jair Domínguez, però no desistiré.

Si tot fos tan fàcil.

"District 9": Sci-Fi Apartheid convincent

2009-09-22T13:02:00.008+02:00

De mica en mica van caient "les tant esperades" estrenes d'un 2009 que ja s'acosta al final. Escassament un mes enrere, la prometedora "Public Enemies" es deixava caure per les sales decepcionant a bona part del públic que esperava trobar-se amb la que salvaria la papeleta a un estiu de cinema insubstancial.

No obstant això, sempre ens quedarà setembre. O això devia estar pensant Peter Jackson, quan va decidir produir i presentar (cal recordar que el film no és seu) "District 9", de Neill Blomkamp.

La cosa comença amb els matisos de crítica cinematogràfica... però com que encara no he vist el film (i prefereixo no parlar sense conèixer.. a excepció d'Isabel Cuixot, és clar) ho deixaré tot en una de tantes annècdotes que, per variar, arriben tard i malament.

Una porció del màrqueting viral escampat pels carrers de la ciutat comtal:

... Aquestes coses haurien de passar més sovint.

I.. bé, a qui li quedava també setembre per a arreglar l'estiu és al senyor Tarantino. Seria un crim fer-lo esperar i no seré pas jo qui el deixi penjat al cinema.

Parlem de l'Onze

2009-09-15T12:43:00.010+02:00

Ni tan sols tenim l'exclusiva en qüestió de commemorar esdeveniments (per més derrotes que siguin). Amb la de dies que té l'any... Però ja se sap, així com la màxima definitòria catalana és allò de "la pela és la pela" i similars, per als de l'altra banda de la bassa, l'essència rau en "tenir és poder".

Un exemple verídic trobat passejant pels carrers de Barcelona aquest 11 de Setembre passat (fa quatre dies, vaja):

Fins i tot en el mètode... a veure si ens espavilem nosaltres, eh! Per quan una McFabra? 100% vedella de Girona, el tomàquet xucat al pa (com ha de ser) i ceba de Figueres per a donar-li consistència. Cony de yankies.

Post-it #003

2009-09-03T20:13:00.008+02:00

31-08-2009: The Walt Disney Company anuncia la compra de Marvel Entertainment per 4 bilions de dòlars.

Coses com aquesta... un no se les espera.

No es tracta només de diners, que també. La magnitud de l'assumpte cau en el fet que prop de 5000 personatges canviaran de butxaca (i quina butxaca!). Tot i que, en el fons, és normal que succeeixin coses com aquestes, tenint en compte que tan sols queden 1196 dies per a l'arribada de l'Apocalipsi (no hi havia una altra manera per a celebrar els 70 anys de l'inici de Marvel?).

Ja se que no cal alarmar-se, que aquestes coses passen continuament, que Warner Bros. i DC Comics també van agafadetes de la mà i no ha passat res, que la factoria Disney és propietaria, entre altres, de Miramax (i d'allà n'han sortit obres de la talla de Pulp Fiction)... Però tot arribarà. I, malauradament, quan ja sigui massa tard, l'únic que farà la gent (que hi estigui mínimament interessada, està clar) serà indignar-se i penjar la seva frustració al blog.

Però... Per què hauria de repetir tot el que ja està dit, acordat i publicat? Aquí mateix l'enllaç a una de les fonts oficials: marvel.com

Odi-taxonomia urbana. Capítol I

2009-08-27T21:17:00.007+02:00

Estimats amics, apreciats lectors (que se que hi sou); l'odi m'ha conduït altra volta al teclat. És trist però cert que la major part d'entrades als blogs i derivats de la xarxa mundial tinguin la ràbia impotent com a musa inspiradora i em sembla molt a mi que, si més no en aquest aspecte, no seré jo qui innovarà en res. Ni tan sols en objectes de crítica. Per molt que hi hagi incomptables éssers i elements odiables en aquest món, ja estan tots tocats i gastats. L'únic que marca la diferència és la manera en com poses a parir el concepte en qüestió. Com més original i més recargolat millor; a vegades fins i tot les obvietats (en la manera en com hom es caga en quelcom) esdevenen sorprenents i dignes d'admiració, per la qual cosa s'ha de ser incisiu i precís. Però no crec que sigui el meu cas. El que em passa tot sovint és que parlo (o escric) poc... i moltes vegades ho faig tard, o quan no ho hauria de fer... per tant, us tocaré els collons molt més sovint, per a dir les coses quan toca, si més no (i així millorar ni que sigui alguna de les nombroses mancances).

Però no marxéssim pas cap a universos paral·lels. L'odi m'ha dut fins aquí one more time i el descarregaré vilment (encara que després pugui pensar que no n'hi havia per tant).

Dins de l'ecosistema barceloní hi ha un gran nombre d'espècies (o d'especímens) que, lluny de trobar-se en perill d'extinció, proliferen constantment. Això es pot comprovar visquent el dia a dia i observant com et vas trobant elements odiosos avui que difereixen dels d'ahir i que probablement no seran els mateixos de demà. Desgraciats. Això no passaria si només n'hi hagués un de cada grup. Arribaria un dia en que ja no el veuries i probablement alçaries la vista al cel donant gràcies a qui hagués tingut la brillant idea d'acabar amb la seva existència. Ara m'agradaria parlar exhaustivament de cada error genètic d'aquests que poblen massivament la ciutat comtal i rodalies, però com que el paper és poc i virtual (i es creen columnes de text francament incòmodes) em centraré en un nucli i en un element... i ja veurem què ens depara el futur d'aquest blog.

L'element en qüestió és.. per a ser sincers és un gilipolles com un altre i de fet pot tenir qualsevol sexe, forma i color. És més la seva actitud envers la resta de mortals el que fa recular... o escopir-li a la cara (si es disposa d'una mica de collons i d'acceleració inicial considerable) que no pas com pugui ser físicament o vestir (encara que, l'aspecte adequat, segurament incrementa el despreci). Tot i això, necessito posar-li nom i no pas per a agafar-li carinyo, sinó per a estalviar-me paràgrafs innecessaris. És de l'ordre dels "què m'importa el que diran" i "x és de tots". Un músic itinerant sense nocions aparents i tot "instrument" que l'acompanya és un aparell del tamany d'un mòbil o similar, amb un comandament per a iniciar-ne la reproducció i la típica acústica enllaunada i penetrant. No se sap quan comencen exactament les seves audicions; sempre fan acte de presència sonant a tot drap. Ara bé, el que és segur és que no acaben mai. Els seus entorns predilectes són el transport públic; les possibilitats de trobar-hi silenci per a trencar són molt més òptimes en un metro o en un autobús que no pas si s'arrisquen a caminar pels sempre en hora punta carrers transitats de la metròpoli.

Exacte. Ens trobem davant d'una de les subespècies més odioses que freqüenten l'entorn "metro" i derivats. Els fillsdeputa de la musiqueta; que no s'han de confondre amb els domesticats "músics al metro" que, si més no, saps a on te'ls pots trobar i no compartiran part del trajecte amb tu. Tampoc estic parlant dels acordionistes i violinistes que la Llei de Murphy et brinda de tant en quant al teu mateix vagó. Aquests comencen i acaben... i pots fer veure que ni els has escoltat. Els que estic intentant disseccionar són un pas enrere en l'escala evolutiva, un pèl allà on no n'hi hauria d'haver. Això quedarà aclarit amb un parell de salts en la història: primer sorgí el radiocassette i, malgrat no ser portàtil, hi havia qui s'empenyava en que així ho fos, repartint música i odi per allà on passava. Després aparegué el walkman, i la societat respirà tranquila. Ja ningú podria tocar els nassos amb els seus gustos musicals ressonant per allà on anés. Però... què succeeix quan hom abaixa la guardia? Que l'enemic te la fot per darrere. I la tecnologia va "evolucionar" fins al punt de poder prescindir dels auriculars (en tamanys francament diminuts). Toca't els ous. I dóna la casualitat que pràcticament sempre, les simfòniques de butxaca t'ofereixen el soroll més vomitiu i de rabiosa actualitat... o això o el més desesperadament estrident o repetitiu. No dic que tot seria una mica millor si de tan en tant es deixés caure algun fragment de música de veritat (que també). El que seria ideal és que la contaminació acústica la deixessin en mans dels experts (obres i trànsit, per exemple) i que s'endollessin un parell d'auriculars a les orelles, o al cul, si és que pateixen perquè la sonoritat no sigui l'adequada.

Si esperen que amb aquesta actitud els tirem un parell de monedes per a comprar-se uns cascos o uns auriculars com déu mana, ho porten clar.

Carallibre

2009-08-23T22:31:00.011+02:00

Avui és d'aquells dies en què tinc una idea ben clara del què vull exposar i al mateix moment no se com introduir-la.

Per tant, deixaré passar una primera frase-paràgraf totalment insubstancial i que el concepte clau faci acte de presència: Facebook. Aquest, senyors, és el gra de pus que fa força mesos (aviat gairebé un any des de que en vaig sentir a parlar per primer cop poc temps després de començar el curs a Barcelona) em toca els collons, parlant clar. Sí, ja se que no és cap novetat. És quelcom que està a l'ordre del dia, el fa servir la inmensa majoria de mortals i, si fa no fa, compleix bona part de paràmetres que el converteixen en una moda (passatgera); per tant, esdevé un potentíssim fetitxe totalment odiable i maleïble. Tot i això segurament algú es preguntarà: no et molestava des de feia tant de temps? Per què fer-ho públic ara?

Perquè quan em pensava que havia arribat al final de l'espiral en caiguda lliure a través de la qual queia a velocitat vertiginosa; ha sorgit un indici que em deia que amb el que havia topat no era si no un fals terra, que encara em quedava espai per a seguir caient. Espai que, vist des de fora s'interpretaria com un fort sentiment de misantropia sociòpata. Parlant en plata, si no t'hi adhereixes, et poden caure perles com aquesta: "si no tens Facebook, no ets ningú" (verídic). Ara bé, el més trist del cas és tot el que aquests no-ningús de debò han permès edificar; una intrincada xarxa obertament hermètica que fa ús de la hipocreisia i de l'exclusivitat canviant l'ordre de les prioritats de les persones, arribant al punt que trivialitats com ara convencions, sopars... en fi, d'events de diversa índole; en redueixin l'assistència només als qui disposin d'aquesta porta d'accés. En qüestions de relacions humanes, la nostra espècie només fa que superar-se!

Això em fa pensar en un comentari que vaig sentir l'altre dia. Una persona li diu a l'altra: "Ei, quin és el teu Facebook? Passa-me'l, que si no, serà impossible que estiguem en contacte." (Silenci incòmode) En una societat tant estúpida com la nostra, en plena era de la informació, per què s'ha de procedir a la substitució sistemàtica de mitjans de contacte interpersonal? No dic que tornem a les cartes per correspondència, o que fem ús dels senyals de fum. Però que se n'ha fet dels telèfons (des de fa uns quants anys, mòbils) o del correu electrònic? I seré generós (i alguns em mataran per el que diré); a on ha anat a parar el messenger? No, ara tot es fa a través de Facebook, que no a través d'internet, eh! Tot via Facebook. Amics, fotografies, jocs... aviat ni tan sols hi haurà el repudiat cibersexe... el que estarà de moda serà el Facebukkake, el Fuckbook o alguna cosa per l'estil.

I podria seguir així 23 dies més, cagant-me en banalitats com la inutilitat d'escriure l'estat d'ànim al més pur estil d'anunci de compreses, en l'absurditat de crear grups que permetin a tot el món d'ésser friki per un dia ("Yo también disparé a JFK"... ja t'agradaria) i en l'excusa barata de que és l'única via d'accés a persones amb les quals feia com 20 anys que no hi havies parlat (ara és quan cau l'acudit: "serà por algo, no?"); entre altres coses. Però m'aturaré aquí. No convé allargar gaire els prontos.

Bel·licisme estiuenc

2009-07-31T21:10:00.025+02:00

Hi ha un tema espinós al voltant del qual fa dies que hi dono voltes... i hauria de vomitar-ho abans que el cap em rebenti. Les platges! ... Buff! Ja està, ja ho he dit. Apa, fins la propera!

Ja us agradaria. Sóc pitjor que la lepra en aquest sentit. Però no parlem de mi i de la meva habilitat mutilatòria. El problema en qüestió són les platges. Sí, les platges. Una de les parts que componen l'estiu típic i tòpic; si més no de les darreres dècades. Entorns llardosos, públics i socials, saturats d'humanitat en hores punta, a on la hostilitat és el pa de cada dia i hom ha de ser més hàbil que Bear Grylls per a sobreviure-hi.

Podria semblar exagerat, però espereu una mica abans de fer-vos una primera impressió massa aviat. Fan fàstic. Tot i que potser no em donareu la raó, ho reconeixeu en el vostre interior. Ja n'ereu conscients i punt. Deixant a un racó la inevitablement enganxosa sorra de la platja (que es pot veure intensificada si es mescla amb aigua i/o crema solar), les marees de merda es fan notar. Queden enrere els dies en què les platges catalanes eren l'enveja del Mediterrani. No dubto que a certs punts de la Costa Brava altempordanesa es resisteixi encara ara i sempre al merdainvasor, però si m'explaio tant és per a parlar de les platges de la "Catalunya" del Montilla i d'en Jordi Hereu (clar clar, és a Madrit on són centralistes..) que em toca soportar enguany.

Tan de bo fossin meduses el que flota entre onada i onada a primera linia de costa. Així no entraria al mar i llestos. Desgraciadament però, la materia inerta no és prou excusa per a què la gent no es banyi. Envoltoris de plàstic de diverses formes i colors, papers en remull, material sanitari (les tiretes de color carn, com un kinder sorpresa, no saps quina infecció t'ofereixen) i, per a abreujar, arribem al tresor dels tresors, compreses marines i tampons de mar... indescriptiblement deliciosa estampa estiuenca. No en tenen prou en ésser observades, no. Les esponges de menstruació, més hàbils que la resta de criatures marines que es deixen portar per la marea, se't van acostant com qui no vol la cosa, i tindràs sort si en el seu viatge només et toquen un braç o una cama.

Ostres, m'he embalat tant que he entrat directament a l'aigua. Deixem enrere el cementiri de deixalles sintètiques, restes funeràries calcinades i excrecions diverses multitudinàries (les llegendes urbanes ens diuen que són corrents marines els canvis de temperatura que notem... però recordeu que són això, llegendes urbanes) que seria l'enveja de qualsevol Ganges homologat. Tornem a la sorra. Sí amics, la sorra. Autèntic camp de batalla. Ho va ser Normandia en el seu moment i així ho han heredat la resta de cales predilectes del turisme invasor. Perquè, no ens enganyem, per molt que parlin com tu, a la platja tots són forasters per a tots. Cada grup és independent i deixa ben clar quin és el seu territori i quins són els límits que, per descomptat, no podran ser envaïts. Riute'n dels britànics o dels russos, aquí Hitler sí que ho tindria cru. O arribes aviat (molt aviat) o hauràs de posar a prova les teves habilitats de contorsionista per a encabir-te entre frontera i frontera de guiris i xaves.

He parlat de camp de batalla, oi? Doncs ara s'acosta l'armament que molts utilitzen per a desgràcia dels que creiem en la utopia del pacifisme platgeril. Mines antipersona de diferent contingut nociu: des de menjar putrefacte fins a xeringues de yonkis (sí, encara n'hi ha), passant per les odiosament universals puntes de cigarret. Ràfegues arenoses de manera aleatòria i indiscriminada des de qualsevol flanc (acostumen a fer servir criatures petites o tovalloles, de major rang i menor precisió). Projectils aeris tals com frisbees, pilotes (de plàstic o de cuir dolorosament oficial) o algun que altre element lleuger (de rebuig o no) totalment apte per a l'enviament a distància mitjançant el capritxós vent. Guerra bactereològica en forma de petits reproductors de música (quenden enrere els mastodòntics radiocasets a piles)... he dit bactereològica sí. Perquè s'ha d'estar malalt per a escoltar la merda que ofereixen a la resta del món a tot volum.

Per últim, i no per a ser menys nocius, sinó tot al contrari; tenim els milicians d'èlit que patrullen les costes. No em refereixo als descontrolats nens-berserker que pululen per tot el llarg i ample del sorral, ni tampoc a les trampes psicològiques que ofereix el top-less unificador (sense èxit) de nenes i velles, de grasses, anoèxiques, dipòsits de silicona, arrugades, orangutàniques i lletges. Els autèntics destructors són, sense cap mena de dubte, els xulos de platja. Els puteros estiuencs, xulopiscines de mar, fills de puta amb banyador... no se exactament com s'anomenen ara, el cas és que encara existeixen. Acostumen a aparèixer en grups reduïts i a anar camuflats sota l'aparença metrosexual i/o "mediterrània" Estrella Damm. Tenen una fam insaciable per als conillets de mar però no han desenvolupat prou les habilitats de caça. Acostumen a caure reiteradament en el més espantós dels ridículs i acaben conformant-se en l'acumulació de trofeus a nivell visual-memorístic. Tota una proesa contant la seva limitada o nul·la capacitat cerebral. Serà per això que han d'anar repetint en veu alta quan n'arriba a estar de bona aquesta o aquella, els pits de la de més enllà, o quan fàcil seria empalar a l'estrangera que passa degut al vestit que porta.

Amics, m'aturo aquí o acabaré paranoic perdut intentant arreglar el món mitjançant l'escriptura. Napalm. En quantitats industrials. Això si que resultaria.

Encara queda...

2009-07-16T20:15:00.006+02:00

Fa prop de 3 anys que van començar amb aquest projecte. De moment, sabem que s'anomenarà Iron Sky i aquest n'és el corresponent teaser (de l'any passat) que fa molt bona pinta.

Una de les possibles estrategies nazi per a no donar la batalla per perduda, evitar les persecucions i condemnes, i per a preparar-se per a reconquerir el món i, així, poder-hi instaurar el 4art Reich. Per què no?

El problema és que quan l'estrenin, cap al 2011, et sortirà algú de la talla d'Íker Jiménez (tot un mestre) dedicant un programa als darrers dies del nazisme. Ja fa temps que s'ha quedat sense temes pertenecientes al misterio y al mundo de lo desconocido, imagina-te'l d'aquí 2 anys (sense expedients bizarre de l'Espanya profunda per a analitzar "exhaustivament").

A continuació, títols probables que podrien caure si aquest hipotètic programa sortís a la llum:
- Adolf Hitler. Del búnker al espacio.
- Mein Mond. La cara oculta del nazismo.
- Neue-Auswitch. ¿Hubo vida en la Luna?

- Naziología. Ampliando horizontes.

- Expediente Armstrong. ¿Patriota americano?

- Weltraum-SS. Mercenarios cosmonautas.

De res, Íker.

A sis potes

2009-07-07T20:18:00.015+02:00

Escriure per escriure. És bo? Dolent? Un s'ho hauria de guardar per a sí mateix... o ho hauria de compartir igualment amb la resta?

Dubtes borregos a part, millor si no ens precipitem encara. Podria semblar que escriure per escriure no aportés res més que moltes paraules i poc a dir. Doncs no cal que sigui així. Un es pot posar a escriure perquè sí, perquè no sap ben bé com començar o no sap exactament què és el que aquesta vegada vol transmetre a qui ho llegeixi, i pot acabar arribant a tocar temes mínimament interessants.

I per interessants no hem d'entendre profundes divagacions, debats universals o dubtes existencials... Es podria convertir tot plegat en un text divertit, enginyós, absurd... i probablement seria molt millor. O per altra banda podria acabar esdevenint un cúmul de versos carregats d'emoció, un relat de ficció en perfecta harmonia amb el món que ens presentés o una història plena de misteri al més pur estil que destil·len la majoria de best-sellers que plouen anualment; per a posar alguns exemples.

Res. Fa estona que estic aquí, donant voltes i res. Com no puc arribar a construir res amb cara i ulls? Tanta parafernàlia per a quedar, finalment i com de costum, en ridícul. Merda de.. tot! Exacte! La culpa la té "tot". L'estiu xafogós de Barcelona, la possibilitat d'una feina estival, la societat egoista i sense escrúpols que cada dia, irremediablement, m'acabo creuant milers de cops, els escarabats de.. a la merda Pompeu Fabra! "Cucaratxes" collons! Que quan has acabat de dir: "Vatua l'olla! Un maleït escarabat de cuina es passeja alegrement pel passadís de casa! L'hauré d'exterminar!" Ja fa estona que ell i els 45 membres de la seva actual prole s'han amagat als diferents racons que el pis els ofereix (que petit n'és una estona... però d'amagatalls en té una infinitat).

Doncs la culpa també la tenen les "cucaratxes". Éssers repulsius que cada "x" temps treuen el cap per a recordar-nos que també hi són i que seguiran manifestant-se i criant, sobretot criant. Maleïts insectes! A més, com que t'han venut allò de que sobreviurien a un holocaust nuclear ja te les mires amb altres ulls: Ha pensat amb casa meva com a un possible búnker? És radioactiva? És l'escollida per a repoblar el món cucaratxil? I més important encara... que collons puc fer servir per a acabar amb tant resistent i indestructible animal si és inmune a l'activitat nuclear?

Llavors és quan comences a estudiar la situació. L'observes amb fàstig i intentes elaborar un pla d'atac mentre estàs pendent de cadascun dels moviments que efectua per a culminar les seves accions amb una veloç retirada. Esculls l'arma amb compte i en silenci, i quin i com serà el cop fatal per a encertar-la a la primera. Ei! Poca broma, eh! Això d'encertar-la a la primera és estrictament necessari i no és tan sezill com sembla. M'explicaré. És necessari perquè si falles o no l'acabes de tocar bé, treu forces d'on no semblava tenir-ne i aconsegueix escapolir-se del teu radi d'acció i de visió en zero coma. M'hi jugo el que vulguis a que no són europees ni americanes. Aquestes són orientals. Posseeixen un arsenal de tècniques d'evasió, camuflatge i rastreig mil·lenàries que ja els hauria agradat saber a molts shinobi del Japó feudal. A més a més, no és tan fàcil d'encertar-les perquè potser en un bon començament l'havies enxampada al bell mig del passadís, però ara es troba en un racó, prop de la paret i amb un radiador/armari/obstacle divers que deixa el suficient espai com per a què no perdis de vista a l'insecte, pèro que no et permet actuar amb total llibertat de moviments. Per tant, et poses a calcular i a assajar coreografies absurdes i impossibles, i mentre vas fent amagos de la teva nova tècnica fulminant patentada, l'ésser maquiavèl·lic que se t'anticipa en tot moment va avançant de mica en mica, provocant que comencis de zero els càlculs i que la cosa esdevingui més complicada encara que teletransportar-se amb en Dhalsim.

Resignat, converteixes el teu cop simple en un combo de 53 botons que culminarà amb un Fatality i concluirà amb un Perfect. O això és el que t'imagines. Perquè l'error de càlcul que es moria de ganes d'entrar en escena i que s'ha esperat a que tots els assajos sortissin bé, apareix a l'hora de la veritat. Falles estrepitosament, perds la sabata per un moment i la "cucaratxa" arranca a córrer, en ziga-zaga, com un boina verda esquivant el foc enemic. La ràbia s'apodera de tu i encetes una persecució que acabarà de dues maneres: o bé quan l'animal s'introdueixi per una escletxa a la que de cap de les maneres podràs accedir o per altra banda, quan un dels cops atzarosos de la darrera ofensiva que has començat aprofitant el seu intent de retirada, l'encerti de ple per a grata sorpresa de tots els presents ("cucaratxa" inclosa).

Dani 34 - "Cucaratxes" 6

A vegades veig...

2009-06-13T12:58:00.014+02:00

L'ésser humà tendeix a fer associacions tot sovint. La seva percepció n'és l'eina principal. De manera que si mai "entra en contacte" amb quelcom que li resulti estrany o desconegut, només haurà d'aplicar-hi (de manera totalment involuntària i automatica) certs patrons que al llarg de la seva vida ha anat integrant dins de la seva cognició i llestos.

Així, passa allò tan característic d'observar figures als núvols, monstres als llacs, cares a tot arreu i... bé, i altres formacions en llocs tan inversemblants com podria ser a la finíssima capa d'escuma d'un americà.

Puta Gestalt!

No hi ha salvació

2009-06-09T23:19:00.009+02:00

Amics, ens trobem davant d'una nova amenaça. Queden enrere els dies de terror provocats pels invasors subterranis. Les hordes de rates mutants i els seus fidels esquadrons (coloms i gavines com a exèrcit aeri i aquàtico-aeri, cocodrils i altres rèptils com a unitats de destrucció massiva i "escarabats de cuina" com a patrulles d'èlit de reconeixement de la superfície, entre altres) han passat a segon terme.

Tampoc em refereixo a la mil·lenària tribu de rosegadors ninja assassins. Mortíferament letals i experts en l'art de l'engany i del doble joc. Aquest ordre de mamífers en particular fa temps que es prepara en la més absoluta clandestinitat. Són coneixedors de les 72 tècniques ancestrals de la mort silenciosa i no dubto gens que estigui molt a prop el dia en que es manifestin i s'alcin per a dominar el món; però avui no són el pitjor dels malsons.

Avui venia a parlar d'armament psicològic. Avançats instruments de control mental que es troben en possessió de les principals potències mundials. Fa temps ja que van iniciar el "bombardeig" cap a la humanitat, i ho van fer en forma d'innocents contestadors automàtics i quotidians teleoperadors. Doncs bé, m'he topat amb indicis de suposada "evolució" dels seus malèfic plans. Fa pocs dies vaig rebre la trucada d'una "falsa" teleoperadora de Telefònica. Se que la vostra admiració i/o desconcert creix per moments per això m'aturaré uns segons abans de procedir amb l'explicació. Ja està, ara seguiré amb alguns dels detalls del malaurat encontre. Es tractava d'una falsa teleoperadora per diverses raons:

- No coneixia el titular de la linia. (és ben sabut que un dels pocs poders dels teleoperadors és saber "d'avantmà" el nom del titular, cosa que els infla de misticitat)
- Amenaçava en tallar-nos "el interné" si penjàvem. (està clar, l'únic poder del que disposen és el que he anomenat anteriorment, a partir d'aquí són escòria, ergo, no podia procedir segons les seves amenaces, ni tan sols estan en dret d'amenaçar)
- Si penjàvem el telèfon, tornava a trucar a l'acte. (el primer que assumeixen els teleoperadors és que han d'acceptar els "NO" i a quedar-se amb la paraula a la boca. Mai tornen a trucar)
- Perdia els pocs modals que tenia per moments. (la base de l'educació d'un teleoperador és la submissió i llepar molts culs, a més a més, són extremadament correctes. Què hi fa un "coño" dins del seu vocabulari, doncs? I parlar a crits? I burlar-se de qui es troba a l'altra banda de la linia, què?)
- No estava sola. (una de les principals gràcies dels teleoperadors és que sembla que et truquin des d'un habitacle aïllats de la resta del món. Que s'escoltin riures diu molt poc de la seva condició)
- I per últim, la seva enquesta consistia a demanar-nos de quants "megas" de connexió a internet disposàvem (això va ser la segona cosa que em va dir i ja feia estona que sentia fortor a vagina tancada per falta de sexe a través del telèfon. Ai.. meuca, meuca.. no és aquesta una de les altres poques coses que els podrits de la comuna de lladres als que tenim contractat el servei haurieu de saber? Digues que truques de Jazztel, o de l'edifici del costat i em vols fotre la connexió per a baixar-te porno però no menteixis, tonteta)

Ara bé, es pot tractar també d'aficionats que han descobert els secrets de dominació mundial dels dictadors que tenim al damunt i no es volen quedar sense el seu tros del pastís. Ara tot just fan proves... però qui sap què passarà quan corregeixin els seus errors.

Post-it #002

2009-05-06T11:50:00.004+02:00

En resulta ingravidesa si ajuntem (esquena contra "esquena") un gat i una torrada untada amb mantega i ho deixem anar a l'aire?

Crec que es tracta d'una de tantes paradoxes universals, que acostumen a desembocar en caos i destrucció, com ara:

- Cercar "Google" al Google.

- Dividir entre 0.

- Trucar-se a un mateix per telèfon.

- Encarar dos miralls.

- Enfocar la webcam al monitor de l'ordinador.

- Ajuntar un xinès amb un mexicà.

- Demanar ajudes econòmiques a l'estat.

(ha acabat sorgint en aquest bloc la típica llista... no se si això és bo o dolent)

Anar tard

2009-04-28T21:11:00.013+02:00

Estava voltant per la xarxa quan de cop i volta m'ha vingut al cap "Bolonya". Tota la porqueria que fan córrer per a recaptar audiència. Tota la mediatització del procés, del descontent de molts, de la diferència entre estudiants i objectes d'estudi, de la manifestació del passat 12 de març i de la representació teatral al carrer que va tenir lloc el dia 18 del mateix mes. Un circ, un maleït i rematat monstruari. "Pasen y vean!"... Com es poden deixar tractar així ambdós bàndols? Uns per criatures i gossos faldillers, provocant a crits fent apologia d'un sistema violent i embravint-lo amb la més refinada de les violències verbals (amb algun que altre projectil físic). I els altres... no està prou clar? La majoria de ben segur que, pocs anys enrere, eren idèntics als que no anaven uniformats. Únicament s'han desfogat aprofitant que la llei els ampara... humans com tots al cap i a la fi. M'hi jugaria un braç a que si intercamviàvem a un dels que van rebre "la del pop" per un dels mossos, ningú hauria notat la diferència. Amb això no em posiciono a favor de ningú. Tan impulsius i primaris han estat uns com altres deixant-se guiar pels instints animals.

Els videos que es van captar no tenen preu. Ramats de xais contra ramats de llops. Tots, al cap i a la fi, ramats. S'enceta la provocació. Les paraules potser els enmascaren de valents però el cos els delata. Reculant, disgregant-se espantats. Sense organització i sense amabilitat. Van caient com mosques (qui es podria imaginar que respondrien a cops de porra, eh? La invulnerabilitat adolescent segur que no). Si una cosa és certa és lo bé que va mantenir-se en l'anonimat. I si no, observeu com els mossos no dubten davant les cares contretes de ràbia, d'impotència i, finalment, de dolor. Que trist. Quanta violència gratuïta (mira que m'agrada, eh... però aquí no hi encaixa ni amb calçador). Gratuïta i a dues bandes. Tot i que, digui el que digui, "van començar ells", sí, sí. Ningú va provocar, ningú va començar a tirar cadires de les terrasses més properes, ningú va carregar més tard amb banderes a mode de llances... I l'endemà, quin festival "Ei, ens quedem al paredón i vosaltres ens afuselleu a lo paintball." Quines forces d'autoritat tan cristianes! Humiliant-se i parant la galta. "Clar, si permetem que es desfoguin amb nosaltres, estarem en harmonia".. i una merda!

Els periodistes hi anaven a la recerca d'escenes impactants i, una mica com els propis manifestants, volien màrtirs per la causa. Algú que hagués creuat de debó els límits (normalment de manera fortuïta i accidental) i que rebés dosis concentrades de repressió policial. I, com és habitual, van tenir sort. Un parell o tres, no ho recordo, el cas és que els mossos van focalitzar les bastonades cap a uns pocs afortunats (tan vàlids com qualsevol altre) i la resta, van seguir tot cofois enregistrant imatges i cridant des de la llunyania en favor dels "escollits" a parts iguals. Que senzill que és propinar consignes fugaces des de tribuna. Ni "ets un crack", ni "no ha fet res", ni "fills de puta" canviarà la situació. Però ei! Un fort aplaudiment pels que cridaven des de la rereguàrdia, quins valents! No val anar a mig gas. O tot, o res. Això sí, quan tinguin néts/fills o algú a qui explicar-li batalletes... "Jo hi era, al març del 2009! Lluitant amb els meus! Defensant el que era just!... i blablabla" Ni que fos un maig del '68... i, ara que hi penso, a París encara, però el que fou aquí...

Però bé, què he de dir jo que no hi vaig ser? Res, tan sols opino. I no hauria de significar res més que això. Al cap i a la fi, tothom tindrà el seu punt de vista. I amb això darrer no m'amago a la closca, però com que s'acostuma a tenir la pell fina, aviso al clímax. Perquè, més del que s'ha dit, poc queda, a banda de dir que si una cosa ens caracteritza als que ens banyem al Mediterrani, és d'anar sempre a última hora. Quan fa que van començar a donar la vara amb el pla de Bolonya? Des del 1999, senyors. 10 putos anys. I quan reacciona amb una mica de força el col·lectiu suposadament afectat? Quan el procés s'acosta a la instauració dels darrers retocs per a esdevenir una realitat. Fantàstic. Tal com va passar amb la MAT i amb l'AVE. Tot funciona igual. Tard. I encara, que si no arriba a ser perquè a Grècia es van carregar a un estudiant, em sembla que ni pseudorevolta hauríem tingut.

Novetats com déu mana

2009-04-17T13:50:00.005+02:00

Això són novetats, collons! I no la porqueria que cau en forma de "Mentiras y gordas", de gènere apocalíptic (déu els agafi ben fort per l'escrot)... "Tothom es posa amb el cine espanyol i diu que és una merda". Doncs no m'estranya gens.. fills de puta acapara-subvencions. Total, per a produir diarrea fílmica que rebentarà les sales de nenes que no saben el que volen encara i els respectius xicots a l'espera de pit i cuixa. Per a triomfar en el cinema no cal despullar-se, començar a follar per qualsevol motiu o drogar-se com el qui més davant la càmera... a no ser, està clar, que no es tingui res millor a dir o que els actors no donguin per a més. Cal organitzar de debó aquest daltabaix.

I.. parlant de mediocritats, cagarela i la destrucció del món anunciada: "Dragonball: Evolution". Més escoria insultant. Gràcies. Ara que començàvem a creure que les adaptacions de còmic es podien obrir un lloc en el cinema i gaudir de bona acollida. Només feia falta que algú tornés a posar la pota fins al fons... i l'escepticisme de públic augmenta per moments.

Em quedo a l'espera de bon cinema... i de notícies més concretes sobre "The Expendables", "Inception" i l'adaptació cinematogràfica del magnífic "Shadow of the Colossus", per exemple.

Setmana.. santa?

2009-04-11T16:03:00.008+02:00

Hi ha dies que pateixen desagradables mutacions. Avui mateix, per exemple. Dissabte. Un dissabte que (com a mínim a tall personal) sembla un dilluns. Aquestes són d'aquelles xorrades que passen a força gent, a la majoria fins i tot. No obstant, igualment fem a aquesta majoria de persones l'estúpida pregunta de: "No us ha passat mai això/allò/tal cosa?"

Que desgraciats que arribem a ser. Doncs això. Que avui sembla que sigui un dilluns. I no un dilluns qualsevol, un dilluns d'aquells que tant maleeix Garfield. Un dilluns gafe gafe de tres parells de collons. Per una banda hi ha a qui li toca anar a treballar igualment. Putada. Però fins a cert punt hi estàs acostumat (mentida, un mai s'hi arriba a acostumar del tot). Per altra banda, surts al carrer... i a molta de la gent que per desgràcia et creuaràs, o amb la que et tocarà interactuar perquè no hi ha més remei (anem tots en massa i rebossant felicitat a comprar un dissabte al matí al supermercat) se'ls ha activat el xip del mongolisme, el de l'estupidesa suprema o el de 'La COPE somos todos'. No ho se i se me'n refot, el cas és que encenen un escàner visual on hi queden ressaltats tots els 'targets' potencials, la gent putejable (nosaltres)... i se't tiren a sobre cual jauría de zombies hambrientos. Treus a passejar el gos i et surt algun que altre retrassat mental amb ganes de xutar-lo: "No me eche el perro encima! Lesbiana!"... Perdoni? La gossa estava quieta i se li ha acostat vostè... (Quan m'ho ha explicat no m'ho creia tampoc) Vinga va, torni a casa a picar a la seva dona i a la seva filla, engegui Telecinco o la Monàrquica i acabi de gaudir del dissabte amb pau i harmonia. Clar, la gent et ve amb estereotips de merda; i tu què fas? Te'ls imagines estereotipats.

La gent et posa a prova. A veure quan aguantes amb el somriure pel carrer. Et veuen feliç i t'intentaran amargar. Del primer passes, del segon també. Però vas acumulant malestar (el que ells descarreguen sobre teu) fins que penses amb filosofia i et remontes als clàssics: "A la mierda!" Llavors és quan ja vas amb el punt de mala llet i si tens sort, un altre cabronet t'intentarà tocar els ous one more time. El petit Clint Eastwood que tots portem a dins desperta i al borderline que se li ha acudit que tu series una víctima potencial se li comencen a mullar els pantalons. És massa tard quan descobreix que ha anat a molestar a la persona equivocada en el moment equivocat. Per a estar en equilibri moltes vegades ens toca descarregar. I com que hi ha anormals que creuen que es poden desfogar amb els altres, l'únic que faig és separar el gra de la palla i torno a la humanitat el que "bonament" m'ofereix. Altruïsme, desinterès... si és que no hi ha res com ser bona persona.

Després sí. Després ja et podràs agafar la vida amb tot el bon humor del món.

...

Ara que, ben mirat, més que dilluns Garfield, és d'aquells, en part, días mierda d'en Borat. Tan mierda com quan van dir que adaptarien fastigosament Bola de Drac per a la gran pantalla, com quan vaig descobrir per a què servia Féisbuc realment o com quan vaig saber de l'existència de Manos de Topo, per exemple.

Post-it #001

2009-03-18T22:58:00.006+01:00

Porque siempre existe una "bella" para una "bestia"..

Felicidades! Y esta vez, aprende de los errores!

(Deixar notes inconnexes és quelcom que sempre m'ha fet gràcia. No hi ha res com la cultura del post-it. Breus anotacions que no van adreçades a ningú en concret i de les quals molta gent en pot treure suc. Tot i que.. molts dels quals els anirien fenomenal no s'hi sentiran identificats, si més no, mai en públic.)

Això de deixar les instruccions d'ús dels textos em fa sentir una mica com els cineastes clàssics.. Guiant a un públic invident al llarg de tota la pel·lícula fent-los creure que hi veuen perfectament i que, a més, són unes ments privilegiades que s'anticipen a l'argument ^^.

Bona nit!

Rubianes... (01-03-09)

2009-03-03T22:09:00.004+01:00

"Cuanta lujuria por un medio maní; por un medio maní, por un medio maní. Cuanta lujuria por un medio maní..."

Señoras y señores, respetable público. En primer lugar quisiera darles la bienvenida a este teatro, donde espero hacerles pasar un rato agradable. Por supuesto esa es mi prioritaria intención y deseo...

Coño, esta presentación no me gusta. Me parece muy, muy cursi, muy pachochona. Quisiera darles la bienvenida. Parece la presentación más propia de un mimado criado con la abuela. De un comesopitas. Un tipejo de esos que siempre tienen miedo a todo y en particular a que le asalten en un cajero automático. Y cuando ocurre algo así, algo así en la calle, tienen por costumbre acusar siempre a un negro o un marroquí. A la mierda! A cagar a la playa! Vamos a trabajar.

Querido público, gracias por su asistencia. Debo decirles que han estado muy acertados al tomar la sabia decisión de venir a verme. Esto puede quedar, esto de sabia decisión puede quedar muy chulesca (y este tío que coño se ha creído!). No, no me convence. A ver esto: Amigos. Gracias por venir! Gracias por dedicar un tiempo de su valiosísima vida a perderlo junto a mí. Uy, esta no se. La encuentro de muy pelota, pelotillero irónico. Vamos, el clásico pelota orgulloso de su propia pelota que a su vez es la peor de las pelotas. Una gilipollez.

Coño, entonces, qué digo? Vamos bien si para la presentación tengo tantos problemas, no veas para el resto. Hay que joderse. Y si lo hago en inglés? Mira, el inglés da nivel. A ver: Ladies and gentlemen! Guan e taim bicaeim de plan de guor de guan. I fen a jajour en tuguede afternoon. Ok? Joder, jej. Me arriesgo a que el público no entienda nada. No todo el mundo domina el inglés tan bien como un servidor. Ay, sí, sí.. Y si al principio ya van perdidos, no veas al final. Vamos bien.

Hombre, cabría la posibilidad de hacerlo en alemán. Aunque el público no entienda siempre puede pensar que estoy diciendo algo importante. Y oír cosas importantes aunque no las entiendas, siempre se agradece. A ver: Underjaiser bite jain indecain inbuguinder, asanbubuserjain en bitin gaun Berlín. Decir una ciudad siempre arropa el contenido. Ja ja ja.. eso es verdad. Y en chino? Y si lo hago en chino? Como tengo que engañarles: Dai wo! Atá! Ataiwá! Aime ne! Aiwá!.. Y en árabe? Iajabiibii! Ajaindaansbiri! Labajadbnii. Uy, uy, uy, no se, no se. Hombre, también puedo darle un toque cultural. Sí. Puedo intentarlo en griego antiguo: O ajílius! Ojispódas!

Ay mi madre. Y si propongo una mezcla? Una espécie de esperanto arrubianado que más o menos quede así: Bona nit! Ladies and messier! Grazie per la sua presenza. Underbote klausberlinen o seu tempo e ouro para mi e faré um posible por satisfacere. Ataiwai ai nai atawá. Tobarish boscomnia igoramboris. Tagrisa mataia. Tacasicatipatá catacá. Disfrute de atope unde bavieram frankfur. Alegria, habibi, simba, malanga, gangré! Vale?.. Y ésto qué? Coño, no se. Pueden pensar que estoy chalao. Y aunque no irían muy desencaminados, todo hay que decirlo.

Sabes lo que te digo? Ya está! Señoras y señores! La función va a comenzar! Arranca nené!

"Cuanta lujuria por un medio maní; por un medio maní, por un medio maní. Cuanta lujuria por un medio maní; por un medio maní, por un medio maní."

...

I això només era el començament del seu Rubianes, Solamente. Un mestre en el contagi i la propagació del riure. No t'oblidarem fàcilment! Encara no tenies permís per a marxar d'aquest món de sonats. 61 anys... quasi res..

Waiting for... Watchmen

2008-12-23T20:40:00.003+01:00

Fa temps que es parlava d'aquesta adaptació a la gran pantalla. Per sort (o per desgràcia per a alguns) ha esdevingut un projecte palpable, una realitat. Ara ja queda ben poc per a poder gaudir-ne. Esperem que no decepcioni... que hi ha tot un exèrcit de fans escèptics que va in crescendo per cada pel·lícula adaptada de còmics o novel·les gràfiques que surt al mercat. No és gens exagerat si s'afirma que són molt poques produccions les que se salven de l'allau de crítiques corrosives davant les llicències que alguns s'han pres a l'hora d'adaptar material d'altres autors al cinema.

Deixo per aquí dalt un parell de cartells promocionals. Els darrers que han sortit després de tota la muntanya de pòsters dedicats a cadascun dels protagonistes del film que van anar llençant a la xarxa conforme avançava el rodatge i la campanya propagandística (no saben res... ¬¬').

Iniciant la jornada laboral

2008-12-18T00:51:00.004+01:00

- Desperta.
- (Res, cap reacció)
- Obre els ulls. Bon dia... em sents?
- ... (lleus murmuris i grunyits propis d'un mal despertar)
- T’entenc, fa mandra aixecar-se de bon matí. A ningú li agrada despertar-se a aquestes hores i encara menys per a haver de fer el que et toca a tu.
- Odio els dilluns.
- Però si tu treballes cada dia.. i avui no som dilluns.
- I tu m’ho havies de recordar? Cretí.
- Ja em sap greu, però..
- Deixa-ho estar. Mai m’acabaré d’acostumar del tot a aquesta merda.
- D’acord se...
- Què tenim avui?
- D’això... si, avui (agafa una immensa carpeta plena del que podrien semblar expedients)... avui dimecres... 4 d’Agost.. si, exacte. Aquí ho tinc.
- I bé?
- Sí. Hi ha, en primer lloc: Washington D.C., doble infart de miocardi, home, blanc, 54 anys. McDowen, Sean. Això si que és tenir un ensurt.. jujujuju..
- Cal que ho amaneixis amb el teu sarcasme caspós?
- Ho sento.. també hi ha: Accident aeri. Una de les naus de la companyia RyanAir s’ha estavellat enmig dels Alps suïssos quan viatjava cap a una de les seves destinacions del nord d’Europa. 25 passatgers. Cal afegir-ne 4 de força més afortunats. Amb la resta res de res, ferides superficials.
- Entenc.
- No hem acabat encara. Accident de trànsit per excés de velocitat en una de les carreteres del nord-est de l’estat espanyol. Traumatisme cràneo-encefàlic. Múltiples contusions. Braç dret trencat per 3 llocs. Cames destrossades... i un llarg etcètera. Noia de 18 anys. El conductor ha tingut més sort. Tot i anar fart d’alcohol, cànnabis, heroïna i amfetamines... no és encara de la nostra incumbència.
- Mmm.. tot un 'macho-man'.. això si que és un cavaller. Fes-me un favor. No em diguis més els noms de ningú.
- Si encara no ho he fet.. la noia es diu..
- No ho vull saber! Llavors passa com amb les mascotes. Es crea un vincle, hi ha afecte i estima... i en aquest cas, prou trist és si a sobre tot això succeeix en una única direcció.
- D’acord..
- Res més?
- No.
- Vaja.. Infart, accident aeri... i típic cas de “hijoputa vive, chica muere”. Tant de bo pogués impartir justícia. Força lleu doncs.
- Recorda que estàs fent pràctiques... se’t deriva una mínima part perquè t’hi vagis acostumant de mica en mica.
- Ja deia jo...
- Si et toqués tota la feina d’una jornada.. ara per ara.. no vull saber com seria el teu “progrés”..
- Progrés!?
- Dit d’una altra manera... “Evolució”.
- Bé... Perquè ja em sembla prou ridícula la qüestió d'haver de dur uniforme...
- Uniforme? Ah!... Mmmm.. Si, bé.. jo en diria protocol..
- D’una túnica de frare negra amb caputxa i una dalla en dieu protocol?
- Exacte. D’un uniforme se’n pot prescindir... però del nostre protocol un no se’n pot desprendre així com així. És un requisit fonamental.
- Més aviat diria obligat.
- Obligat, obligat... Ja veus què passa quan es...
- Deixa-ho! És igual! No em recordis per què estic aquí. Prou suplici és per a mi.
- Jujujujuju...
- Casum.. tot era més senzill amb la llibreta. La cara i la creu de tot plegat. Benedicció i maledicció alhora. En fi..
- ... A punt?
- No.
- Entesos. Som-hi doncs...

(Aquest tampoc és nou.. ^^. Que vagi de gust!)

Somnolència

2008-12-15T13:34:00.007+01:00

"Sempre a l'aguait; sempre atenta. La més pèrfida dels sicaris de Morfeu... el déu de la son, dels somnis i del preuat pseudo-repòs etern. Que amb la seva manta ens cobreix i, implacablement, ens desactiva per unes hores, permetent-nos entrar al seu món oníric a canvi de morir una estona.

Somnolència, però, s'aprofita dels dies en què hem desestructurat la conexió amb la porta dels somnis... i en qualsevol moment del jorn arriba per recordar-nos que tenim un deute pendent. I, com el més exigent dels embargadors, intenta cobrar allà mateix les hores de son que la nit anterior foren manllevades. No té escrúpols, ni sentiments. No obstant, compleix amb el seu deure. Es limita a fer la seva feina el millor possible.

Més que una molestia, per a mi ja ha esdevingut una companya de viatge. Dec tantes hores a Morfeu... que tinc a Somnolència constantment amb mi, clavant-me cada dos per tres dards soporífers i dagues enverinades, robant-me així els minuts que a dreta llei són d'ella i del seu amo. Es va afartar fa un temps d'obrir noves ferides amb el seu instrumental i ara, simplement, les manté. Si no és que reestabilitzo els horaris... no aconseguiré mai que cicatritzin. Dec semblar el retrat de Dorian Gray."

...

Podia haver reactivat el blog molt abans.. però tot just ara se m'ha acudit que podia començar per emplenar-ho amb textos ja publicats en altres llocs :P

El que era "bon dia" s'ha convertit en "bona nit"

2008-10-23T00:43:00.005+02:00

Finalment caic a una altra de moltes temptacions de la xarxa. Els blogs. Fins avui mateix i des de fa força temps n'era un navegant habitual. Saltava de blog en blog llegint tot el que els seus autors tenien per oferir... però sense implicar-m'hi massa. Com a molt deixava algun comentari però s'acabava allà la cosa. Tot i això, sempre havia tingut el cuc rondant-me i algun cop m'havia mig plantejat fer-me'n un. Fins i tot un bon amic que en té un des del març d'aquest any m'ho va recomanar. Que el fotolog es quedés enrere i que el blog fos la meva nova llibreta de pensaments, el meu nou mirall.

La decisió ha estat realment difícil. "Vols dir que tinc prou per a explicar com per a encetar un blog?" (m'arribo a posar pegues a mi mateix abans no faig les coses..)... Però, com que sóc massoca i tot això que comporta.. he decidit encetar el blog i prosseguir amb el fotolog de marres.

Per tant, el més gran dels ministeris (¬¬) manté la seu original i eixampla fronteres. És el primer cas d'invasió (mundial) via ministeri que es coneix en el que va d'història.

Com que ja me'n començo a anar per les branques... plego d'escriure i tanco aquesta primera entrada.. que ha acabat fent pudor a presentació convencional. En fi, a mida que passin els dies i creixi l'indefinit embrió espero i desitjo que qualsevol mal gust de boca que us hagi pogut deixar aquest primer escrit desaparegui.

Ens llegim.